Sobre Trauma

La paraula trauma deriva del grec i significa "ferida de l’ànima" i es produeix davant d’un situació d'amenaça cap a la nostra identitat “Qui sóc?”. 

El trauma s'origina quan la persona ha viscut, testimoniat de manera directa o indirecta, un fet potencialment mortal, amb perill de mort o de ferides greus, d’amenaça a la seva integritat física i/o emocional o la d’una altra persona. La reacció del subjecte implica una emoció intensa de por, sensació de vulnerabilitat, indefensió o de terror intens. La situació ha superat els seus recursos personals.

​

Els episodis traumàtics, a causa de la seva alta intensitat, activen el sistema fisiològic alterant el processament adaptatiu de la informació (segons el model EMDR el que s'anomena Processament Adaptatiu de la Informació PAI). Això fa que els records no puguin ser processats, impedint la seva integració en les xarxes mnèsiques biogràfiques (Shapiro 2004, Porges 2005). El record traumàtic no és narratiu, queda sense processar amb fragments de la experiència traumàtica. Concretament, hi ha una alta activació emocional en l'àrea sub-cortical i sub-límbica. 

​

Els records no processats del passat són la causa d’un gran ventall de patologies en el present (Perkins i Rouanzoin 2001, Liotti 2011).

El trauma pot ser provocat per situacions diverses. Per exemple, quan sentim a parlar de traumes ho associem sovint a problemes originats per grans desastres naturals o aquells causats per l'ésser humà. Però existeixen altres situacions quotidianes que es repeteixen al llarg de les nostres vides que també poden ser traumàtiques i que ens costa més identificar. Anem a veure els diferents tipus de trauma existents:

​

(T) Trauma agut o macro-trauma: Situació desbordant que supera els recursos personals, impedint la integració de la pròpia memòria episòdica. Aquest fet pot ser simple o únic, com per exemple incendis, guerres, accidents, abusos sexuals, terratrèmols, inundacions, pandèmies, atemptats terroristes, etc.

​

(t) Trauma relacional o de vincle: Pot tenir característiques iguals que l'anterior però la intensitat pot no ser tant elevada. Es repeteix en el temps i durant les diferents etapes del desenvolupament de la persona. És produït principalment per figures de vincle i/o rellevants. Exemples de (t) podrien ser: separacions, dols, pèrdues de figures de vincle, canvi de rols en la família, maltractaments i/o negligències, ingressos hospitalaris del/la menor (intervencions, incubadores, etc.), adopcions /acolliments, bullying, estat d’ànim depressiu, addiccions i/o malalties importants dels progenitors o d'algun membre del cercle familiar més proper.

​

Dins aquest hi hauria 3 categories:

​

-Quan la figura de vincle o cuidador principal causa un dany físic, emocional i/o sexual al menor per acció (maltractament) o per omissió (negligència).

​

-Quan es produeix una separació entre la figura adulta i  el menor ja sigui perquè l'adult  marxa (p. ex  ingressos a presons, moviments migratoris, cura d'altres familiars, etc.) o bé quan el menor ha d'estar aïlllat de la família  (p. ex. ingressos hospitalaris, incubadores, adopcions, internaments escolars, centres de menors, etc.).

​

-Quan hi ha problemàtiques físiques i/o emocionals de les figures de vincle (p. ex. addiccions, depressions, malalties mentals greus, processos oncològics, etc.). 

El nostre sistema nerviós central està programat a nivell biològic i de manera innata per respondre tant a senyals de seguretat com a senyals de perill o amenaça vital: del nostre cos, del món que ens envolta i envers els altres. Aprèn de les vivències, tendint cap a hàbits de connexió social o bé de protecció (lluita-fugida), en funció de les nostres experiències primerenques.

El sistema nerviós autònom  (SNA) és comú a tots els éssers vius i la seva funció  principal és:

​

• Garantir la supervivència en moments de perill, activant els mecanismes de defensa (lluita/fugida/congelació).

• Garantir el creixement en moments de seguretat desactivant les respostes de supervivència i augmentant el compromís i la connexió social (alimentació, reproducció, relacions interpersonals, etc).

El SNA simpàtic, localitzat a la meitat de la medul·la espinal, prepara el nostre cos per a l'acció davant del perill, segregant adrenalina i possibilitant la resposta de lluita o fugida. En canvi, el SNA parasimpàtic, localitzat en el tronc cerebral (base del crani)  té dues vies:

​

1.  El sistema parasimpàtic vagal ventral, que respon a senyals de seguretat i permet la connexió social amb els altres de manera segura.

​

2.  El sistema parasimpàtic vagal dorsal, que respon a senyals de perill extrem i ens desconnecta, és a dir, ens treu del pla conscient arribant a un estat protector de col·lapse i d'immobilització.

​

Per tant, quan s'activa la nostra via vagal ventral ens sentim segurs i connectats, tranquils i sociables. Tot i així, una sensació de perill pot provocar que sortim d’aquest estat i retrocedim en la línia temporal evolutiva cap a la branca simpàtica. Aquí estem mobilitzats per respondre, actuar per fer front a l'amenaça a través de la fugida o la lluita. Però quan percebem que estem atrapats i no podem escapar ni afrontar el perill, la via vagal dorsal ens porta als nostres inicis evolutius, per immobilitzar-nos i congelar-nos per tal de poder sobreviure.

​

El cervell de les persones traumatitzades es troba activat constantment sigui per via del sistema nerviós autònom simpàtic o del parasimpàtic vagal dorsal, depenent de característiques de les situacions traumàtiques viscudes, presentant dificultats per tornar a la zona de seguretat, és a dir, la via vagal ventral.

El trauma queda emmagatzemat de manera fragmentada, sense processar, juntament amb pensaments, percepcions, emocions intenses i sensacions físiques viscudes en el moment dels fets. Així doncs, quan un estímul present ens remet a aquell fet traumàtic, el record s'activa i es reviu com si estigués passant de nou.

​

El cervell de les persones traumatitzades queda fixat a un obstacle del passat, el qual no pot afrontar, presentant els següents símptomes:

• Activitat fisiològica desregulada

• Subsistema defensiu activat

• Funcionament general debilitat amb poca energia

• Pèrdua subjectiva o real de la sensació de seguretat psicològica i física

• Passat i present es confonen

• Reactivació dels records traumàtics per llunyans que siguin

​

Alguns dels símptomes d'estrès posttraumàtic més habituals són:

1. Intrusivitat: Apareixen records de manera involuntària i intrusiva, imatges, pensaments i sensacions corporals sobre l'esdeveniment traumàtic.

2. Evitació: La persona realitza intents constants per evitar pensaments, sentiments, llocs relacionats amb l'esdeveniment traumàtic i dolorós. 

3. Hiperactivació: Augment de l'activació psicofisiològica com taquicàrdia, sensació d'ofec, vòmits, marejos, calfreds, símptomes ansiosos, por, insomni, dificultats de concentració i memòria, problemes d'addicció, irritabilitat i inquietud, nerviosisme...

4.  Estat d'ànim deprimit i/o pensaments negatius persistents: Creences i expectatives negatives sobre un mateix, el món o els altres, provocant aïllament, cansament, falta d'energia i fatiga, desconfiança, problemes de relació amb els altres, sentiments de buit i de soledat, emocions de vergonya, culpa, etc.

5. Traumatització vicària: És un tipus de trauma derivat de la pràctica professional dels qui donen suport durant un succés traumàtic, provocat per l’impacte acumulatiu i per l'exposició repetida o extrema a detalls repulsius i/o dolorosos del succés traumàtic.

​

Cal tenir en compte que un cert nivell d’estrès és positiu i necessari per fer front a la situació de por i d'amenaça per així poder activar els mecanismes defensius per a la supervivència. Un excés d’alerta o ansietat mantinguts en el temps, en canvi, poden provocar un comportament  desorganitzat, irracional i contraproduent, així com malalties greus a llarg termini.