AFS Psicologia incorpora en totes les intervencions professionals la perspectiva  de trauma i l'impacte que produeixen els fets traumàtics, les situacions doloroses i de patiment sostingut en el temps en el nostre cervell, així com els seus efectes relacionals i els mecanismes i estratègies de supervivència que s'han hagut de posar en marxa per sobreviure. Moltes vegades aquests mecanismes de supervivència, que segueixen operant en el present,  són els causants de les situacions problemàtiques o símptomes que motiven la demanda d'intervenció en el present. 

La paraula trauma deriva del grec i significa "ferida de l’ànima" i es produeix davant d’un situació d'amenaça cap a la nostra identitat “Qui sóc?”. 

El trauma s'origina quan la persona ha viscut, testimoniat de manera directa o indirecta, un fet potencialment mortal, amb perill de mort o de ferides greus, d’amenaça a la seva integritat física i/o emocional o la d’una altra persona. La reacció del subjecte implica una emoció intensa de por, sensació de vulnerabilitat, indefensió o de terror intens. La situació inevitable ha superat els seus recursos personals, per tant en moltes ocasions aquest esdeveniment no pot ser digerit o processat, és a dir, no es pot transformar en experiències narratives quedant-se en el seu format original de manera fragmentada (sensacions corporals, emocions, pensaments, olors, imatges). 

Per tant, els episodis traumàtics, a causa de la seva alta intensitat, activen el sistema fisiològic alterant el processament adaptatiu de la informació (segons el model EMDR el que s'anomena Processament Adaptatiu de la Informació PAI). Això fa que els records no puguin ser processats, impedint la seva integració en les xarxes mnèsiques biogràfiques (Shapiro 2004, Porges 2005). El record traumàtic no és narratiu, queda sense processar amb fragments de la experiència traumàtica. Concretament, hi ha una alta activació emocional en l'àrea sub-cortical i sub-límbica del cervell. 

Els records no processats del passat són la causa d’un gran ventall de patologies i simptomatologia en el present (Perkins i Rouanzoin 2001, Liotti 2011).

El trauma pot ser provocat per situacions diverses. Per exemple, quan sentim a parlar de traumes ho associem sovint a problemes originats per grans desastres naturals o aquells causats per l'ésser humà. Però existeixen altres situacions quotidianes que es repeteixen al llarg de les nostres vides que també poden ser traumàtiques i que ens costa més identificar. Anem a veure els diferents tipus de trauma existents:

-Quan la figura de vincle o cuidador principal causa un dany físic, emocional i/o sexual al menor per acció (maltractament) o per omissió (negligència i/o abandonament).

-Quan es produeix una separació entre la figura adulta i  el menor ja sigui perquè l'adult  marxa (p. ex  ingressos a presons, moviments migratoris, cura d'altres familiars, etc.) o bé quan el menor ha d'estar aïlllat de la família  (p. ex. ingressos hospitalaris, incubadores, adopcions, internaments escolars, centres de menors, etc.).

​

-Quan hi ha problemàtiques físiques i/o emocionals de les figures de vincle (p. ex. addiccions, depressions, malalties mentals greus, processos oncològics, etc.). 

El nostre sistema nerviós central està programat a nivell biològic i de manera innata per respondre tant a senyals de seguretat com a senyals de perill o amenaça vital: del nostre cos, del món que ens envolta i envers els altres. Aprèn de les vivències, tendint cap a hàbits de connexió social o bé de protecció (lluita-fugida), en funció de les nostres experiències primerenques.

El sistema nerviós autònom  (SNA) és comú a tots els éssers vius i la seva funció  principal és:

​

• Garantir la supervivència en moments de perill, activant els mecanismes de defensa (lluita/fugida/congelació).

• Garantir el creixement en moments de seguretat desactivant les respostes de supervivència i augmentant el compromís i la connexió social (alimentació, reproducció, relacions interpersonals, etc).

El SNA simpàtic, localitzat a la meitat de la medul·la espinal, prepara el nostre cos per a l'acció davant del perill, segregant adrenalina i possibilitant la resposta de lluita o fugida. En canvi, el SNA parasimpàtic, localitzat en el tronc cerebral (base del crani)  té dues vies:

​

1.  El sistema parasimpàtic vagal ventral, que respon a senyals de seguretat i permet la connexió social amb els altres de manera segura.

​

2.  El sistema parasimpàtic vagal dorsal, que respon a senyals de perill extrem i ens desconnecta, és a dir, ens treu del pla conscient arribant a un estat protector de col·lapse i d'immobilització.

​

Per tant, quan s'activa la nostra via vagal ventral ens sentim segurs i connectats, tranquils i sociables. Tot i així, una sensació de perill pot provocar que sortim d’aquest estat i retrocedim en la línia temporal evolutiva cap a la branca simpàtica. Aquí estem mobilitzats per respondre, actuar per fer front a l'amenaça a través de la fugida o la lluita. Però quan percebem que estem atrapats i no podem escapar ni afrontar el perill, la via vagal dorsal ens porta als nostres inicis evolutius, per immobilitzar-nos i congelar-nos per tal de poder sobreviure.

​

El cervell de les persones traumatitzades es troba activat constantment sigui per via del sistema nerviós autònom simpàtic o del parasimpàtic vagal dorsal, depenent de característiques de les situacions traumàtiques viscudes, presentant dificultats per tornar a la zona de seguretat, és a dir, la via vagal ventral.

El trauma queda emmagatzemat de manera fragmentada, sense processar, juntament amb pensaments, percepcions, emocions intenses i sensacions físiques viscudes en el moment dels fets. Així doncs, quan un estímul present ens remet a aquell fet traumàtic, el record s'activa i es reviu com si estigués passant de nou.

​

El cervell de les persones traumatitzades queda fixat a un obstacle del passat, el qual no pot afrontar, presentant els següents símptomes:

• Activitat fisiològica desregulada

• Subsistema defensiu activat

• Funcionament general debilitat amb poca energia

• Pèrdua subjectiva o real de la sensació de seguretat psicològica i física

• Passat i present es confonen

• Reactivació dels records traumàtics per llunyans que siguin

​

Alguns dels símptomes d'estrès posttraumàtic més habituals són:

1. Intrusivitat: Apareixen records de manera involuntària i intrusiva, imatges, pensaments i sensacions corporals sobre l'esdeveniment traumàtic.

2. Evitació: La persona realitza intents constants per evitar pensaments, sentiments, llocs relacionats amb l'esdeveniment traumàtic i dolorós. 

3. Hiperactivació: Augment de l'activació psicofisiològica com taquicàrdia, sensació d'ofec, vòmits, marejos, calfreds, símptomes ansiosos, por, insomni, dificultats de concentració i memòria, problemes d'addicció, irritabilitat i inquietud, nerviosisme...

​

Cal tenir en compte que un cert nivell d’estrès és positiu i necessari per fer front a la situació de por i d'amenaça per així poder activar els mecanismes defensius per a la supervivència. Un excés d’alerta o ansietat mantinguts en el temps, en canvi, poden provocar un comportament  desorganitzat, irracional i contraproduent, així com malalties greus a llarg termini.

AFS Psicologia som expertes en l'abordatge del trauma complex  i en els símptomes dissociatius. El trauma complex es refereix a l’exposició a múltiples experiències traumàtiques, sovint de naturalesa interpersonal i invasiva, que es repeteixen al llarg del temps, durant les diferents etapes del desenvolupament de la persona i són produïts principalment per figures de vincle i/o rellevants. El trauma complex penetra en les emocions, la identitat, les relacions i la capacitat de considerar-se digne i segur.

El TEPT‑C (Complex PTSD), reconegut en l’ICD‑11 (2022), inclou els símptomes del TEPT i afegeix tres grups específics:

1. Desregulació emocional amb presència de símptomes dissociatius. Trastorns cognitius com atenció i execució fragmentada, i possibles alteracions en la percepció del cos o identitat. 

2. Creences negatives persistents sobre un mateix; una imatge negativa d’un mateix, sentiments de no vàlua, de incapacitat, buit intern i/o vergonya, així  com la percepció crònica negativa dels altres.

3. Dificultats interpersonals com a distanciament o desconfiança profunda. Una reacció caòtica al món: hiperactivitat emocional, resposta exagerada als estímuls, dificultats d’aprenentatge.

El tractament del trauma complex no es pot limitar només al reprocessament de les experiències traumàtiques; requereix fases ben estructurades que restaurin seguretat, regulin emocions, integrin la història, reconstrueixin vincles de manera progressiva.

QUÈ ÉS LA DISSOCIACIÓ? 

La dissociació és un mecanisme psicològic de defensa. El cervell, davant d’una experiència massa dolorosa, amenaçadora o estressant, pot “desconnectar” parcialment per protegir-se. És com si la persona se separés —en major o menor grau— del que està passant, de les pròpies emocions o fins i tot de la seva identitat.

És important entendre que tothom pot experimentar petits moments de dissociació (com conduir de manera automàtica i adonar-se’n que no recordes el recorregut). Però quan és freqüent, intens i interfereix en la vida diària, parlem de símptomes dissociatius o fins i tot de trastorns dissociatius.

La dissociació és un recurs del cervell per sobreviure a experiències extremes. El treball terapèutic sol centrar-se a reconèixer aquests símptomes, comprendre el seu origen i aprendre estratègies per reconnectar amb un mateix i amb la realitat d’una manera segura.